Vacances Brettonnes

el

Acabem la primera part del tram francès de les nostres vacances. Son curtes però semblen llarguíssimes. Llocs nous, moltes hores de converses entre nosaltres, els quatre. Platges eternes i sorra fina plena de petxines aquí i allà, d’estrelles de mar mortes, d’ostres al plat cada dia, de Homards cuits i de creps de gustos estranys, plens de mil coses estranyes com bolets o Coquilles St. Jacques. La Bretanya val de llarg els 1200 kilòmetres de cotxe.

La gent és tremendament amable, hem tingut afortunadament un temps esplèndid, i la casa que hem llogat arran de platja a Crosson Morgat ha estat esplèndida.

Els nens creixen i tothom a trobat el seu, o els seus espais per estar sol i tranquil, per estar amb els altres i visc, aquests dies, aprofitant molt d’en Max que marxarà a Àustria a fer un semestre. Me’l miro de resquitllada, i recordo les mil matinades que vam passar quan era un bebè remirant “la ruta de la seda” al canal 33. La Bretanya m’ha donat aquests dies de tranquil·litat que em calien amb ell. Es fa gran i no m’agrada, i jo em vaig vell i tampoc. Sospito que quan torni al gener a casa el cordó umbilical entre nosaltres s’haurà esquinçat, i ja no tornarem a ser un fins que ell aprengui a estimar al seu pare altre cop i jo a entreveure l’home amb que es convertirà. Desitjaria tant no perdre’l ! suposo que serà feina meva.

La Violeta guanya el seu temps pintant, dibuixant, escrivint el seu diari d’estiu etern que guardarem com un tresor, una bitàcora de les vacances. Pren la seva estona de inactivitat física i mental per desenvolupar el més fantàstic que porta dins que és crear. El Max serà l’home que tots voldríem tenir aprop el dia que tinguem problemes amb un sentit de l’humor fi, i una força petrea que el fa consistent, inapel·lable, clar; i la Violeta sortirà als llibres d’historia i jo ja seré mort i no podré veure-ho. Tinc tanta sort!

La musica francesa sona desde la cuina, estem recollint sabent que encara ens queden 4 nits i moltes coses per veure. Tinc ganes de pujar fins a la Normandia, on vaig conèixer el meu primer amor, la Johanna, i on viu, encara un dels meus millors amics, l’Stephan. Sempre vull veure’l, sempre tinc ganes de abraçar-lo, de riure amb ell, de quedar-me assegut a qualsevol lloc mentre ell s’en riu de les meves pors de petit burgès i jo no li faig cas. Demà passarem per el Mont Saint Michel, i dormirem ja prop de Agon Coutainville, a Roncey, i potser em podré beure sobre una petita duna, mirant l’atlàntic, amb ell, una cervesa. El món ha canviat molt els darrers 25 anys, però nosaltres, no tant.

La primera part de les vacances, la francesa, arriba a un equador amb plaer, amb la sensació de no acabar-se i acollit a platges descaradament solitàries, ens dona l’oportunitat d’estar més amb nosaltres i menys amb el món. Riem, hem plorat una mica, i hem discutit molt, com sempre, però nosaltres ja ho fem això quan estem plegats.

Bretanya és un tresor a descobrir, o potser érem nosaltres qui teníem el tresor amb nosaltres i aquests dies hem tingut temps per obrir els cofres i veure’l.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s