Coses d’abans

He aprofitat el matí per treure herbes, retallar plantes que semblen pensar que poden tenir el seu espai, fer-ho tot d’amagat ara que ell va a un enterro al que no vol anar, segurament amb qui no vol ser acompanyat.

Provo de fer-me a la idea de la situació i no puc. Son maneres diferents de veure la vida: quan jo devia fruir en jugar-me la cara a qualsevol lloc, ell potser, més conscient de la vida, mirava com ensortir-se’n sense prendre mal.

La vida ara son quatre herbots que es mengen l’espai vital de qualsevol que ja no té força, ni esma, ni ganes de treure’ls. Aprofito ara que no hi és per treure’ls jo. És més aviat curiós que faci tot allò que odiava tan fer quan ell tenia la meva edat i jo la edat del meu fill. Hi trobo un plaer extrany a veure el jardí net, arreplegat en l’harmonia de cadascú, el seu jardí tranquil.

La feina amb les mans hem relaxa, molt més que el sexe, o les converses amb els amics, amics que desapareixen perquè vaig decidir, tot sol, apostar-ho tot a les meves conviccions. Tinc el David que no crec que sigui ben bé un amic meu, és com un germà, tinc l’Edu que viu la seva nova vida, però els demés han anat desapareixent: uns perquè ja no erem compatibles, altres perquè els he engegat a la merda. Per cert: engegar a la merda a gent és molt sà.

Treure les males herbes del seu Jardí es una manera de dir-li que me l’estimo molt. Els demés es desfaran en la presencia, en baixar de Gisclareny en autoestop si cal, o simplement en ser-hi ara quan no hi han estat gaire darrerament, o de manera calculada. Jo hi he estat, si compto els anys que vivim plegats i els sumo, soc qui més anys ha viscut amb ell. Ara en visc d’ell una altre vida, la vida on cal tenir-ne cura sense que cregui que en tenim. Arribarà i em dirà potser que s’estimava aquelles flors que he arrencat, o simplement no se’n adonarà que les he tret; segurament li diré què he fet. N’he tret tantes que he trobat una col·lecció de testos, plats, graelles rebregades i mangueras podrides, que he deixat a una banda. Per un moment suat fins les celles que regalimaven aigua salada que engolia amb la llengua, l’he recordat nu, l’any 2001 quan provava de vendre’m la idea que havia de posar-me dins aquella barrica de vi que havia trobat i que havia omplert al Jardi; per “refrescar-te” deia.

Em quedo amb records puntuals: l’apalancament físic el dia del meu segon casori; quan tornava de treballar i es banyava amb nosaltres al Sistres, la mitja hora de Binibeca, i els moments en que fora d’ell és ell.

No recordo, encara que sí, tots els moments en que s’ha girat com un gat que sap que s’ha equivocat. Però s’ha girat i en aquell moment, el precís instant de tensió, és aleshores que l’he sentit més proper.

Jo tampoc deixaria guiar-me.

Mentres anava treien les herbes, he anat trobant coses que han estat deixades aquí i allà, ha estat com un viatge vital. El seu fill, el “retrassat” com diu ma mare darrerament, és a dir, jo, afegint un adjectiu més a tots els que ha esbombat els darrers anys,  cormercialet, poca pena i altres coses que m’estalvio, fa aquestes feines de tant en tant. M’agradava veure’l feliç abans, i ara m’agrada veure’l deslliurat de coses que li fan mandra.

Anava de merda fins les celles, he tancat la porta, i ara espero que arribi de l’enterro del Barenys; quan arribi, ja estaré tranquil, entrarà, dirà: “ja soc aquí” (com si fos en Tarradellas, sempre ho fa) i es farà el sopar o el dinar depenent del dia.

Aprofitaré per anar fent altres coses mentres sé que ja el tinc per casa. Els enterros serveixen per moltes coses, i avui, el Barenys m’ha donat l’oportunitat de netejar una mica la opulència selvàtica del seu Jardí.

Per cert, recordo el dia d’hivern en que el meu germanet va caure a la piscina del Barenys tot vestit. Vaig llençar m’hi el vaig treure, i acte seguit la meva mare va estar convençuda que l’havia empès, perquè no l’estimes –va dir. 2 dies castigat.

Pobret, (sempre ha estat el “pobret” de la família…).

Aquella piscina amb forma de pera i les ulleres del Barenys ( de busseig )  han estat un Hit! per  mi. Els Barenys tenien una piscina per ells on convidaven als Gonzalez i a nosaltres i un cop l’any, als Casanoves. Jugàvem a pim pom i miràvem les tortugues, i ens banyàvem. La casa era fantàstica i sobretot, tenia un jardí que encongia el cor a qualsevol. Moreres ben podades, i gespa arran de vista. Imatge per no oblidar: “la Emilia vestida de jardinera victoriana retallant aquí i allà”

Suposo que serà una altre casa que perdrà la seva historia al veïnat: la casa dels Barenys (el troç), la dels Cendrera, la del Ballester ric, la Pinca i el seu gos Assassí, El Carbayou, La del senyor Román (que és un temple de les reformes de jardí), la casa dels Fontes que passa de mans a mans, la del del Senyor Anselmo (la Balsa) que continua tenint un Jardí preciós, el “testigos de Heova” de la cantonada atacats per l’Alzheimer però que sempre tenen un “bon dia” a la boca, Les dues cases de “la placeta” que ningú estima.  Un llarg etcètera de llocs que moriran amb mi.

Crec que em faig vell. Però no vull perdre la memòria.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s