fa 8 anys…

Sembla mentida però avui fa 8 anys de moltes coses: ell aprenia finalment a anar en bici, jo m’havia comprat unes bambes per començar a córrer altre cop, el meu soci i jo (bé, el meu ex-soci) lluitàvem per deixar de fumar. Les Orenetes marxaven emprenent el vol cap al sud.

Oreneta en Italià es diu Rondini, m’agraden els dos noms.

El meu fill va continuar desde aleshores fent coses amb un esforç i valentia que a cops tiren enrera, el meu soci es va morir havent deixat de fumar, i jo continuo corrent com un desgraciat amb els quaranta passats pensant que potser amb el temps m’estalviaré alguna cosa.

Es curiós que hagin de ser les xarxes socials qui m’ho recordin, però encara que recordi aquell moment de la primera pedalada i la seva cara d’orgull, així com recordo la pajara infumable que vaig patir després de fer un kilòmetre corrent i així com recordo d’una manera molt fresca al Toni mig tocat de mort deixant de fumar amb mi, les orenetes no les recordo.

Fa temps que les miro i les observo. M’omplen de joia quan les veig niuar a les parets de la Vinícola i quan es reuneixen als cables elèctrics prop de casa, em dono per vençut i accepto finalment que el gran estiu, el Big South i la mare que ens va parir estan tots finiquitats fins el Maig vinent.

Dec ser molt primitiu, però les orenetes i els falciots continuen regnant el meu calendari, de la mateixa manera que els records, inesborrables sovint, fan que els llocs prenguin un sentit especial. Em fa por pensar que el meu fill va aprendre a anar en bicicleta al mateix carrer que jo i que sobretot, les coses tampoc canvien gaire.

El meu fill ara és superlluny, aprèn a anar sol amb l’autobús a les 6 del matí, es fa gran encara que ell no ho vegi i adquireix un bagatge envejable, viu una aventura lluny de mi i em descobreixo gelós de tot el que fa lluny meu. Suposo que els pares ens fem encara més pares quan deixem de ser-ho poc a poc. Cap de nosaltres a la seva edat en va tenir el valor suficient, ni la oportunitat. Ell si. El meu soci és mort, i les orenetes encara no marxen.

He anat a córrer amb el gos aquest migdia, sempre hi vaig, dia si, dia no, i a mig camí, amb el Gos d’Atura que comparteix amb mi temps i kilòmetres i pàjares mentals i físiques, ens hem parat i hem estat xerrant. Pensareu que estic boig, però aquest gos desplega tanta rusticitat com amor al mateix temps quan algu li explica alguna cosa. L’altre dia em va sorprendre quan, de camí per els nostres paisatges de la Segarra no va deixar que un desconegut se m’apropés. Suposo que l’instint de clan a traspassat els límits del home-bestia i som tots una manada per ell.

Fa 8 anys de moltes coses, avui la xarxa social m’ho recordava i pensava amb la meva vida aleshores: més insana, treballant per una empresa italiana, amb una empresa meva que acabava de crear, amb la por al cos, amb els nens petits, amb tantes coses que m’acobardien i que em feien més valent.

Crec també que fa 8 anys que vaig començar aquest blog, però no n’estic gaire segur.

És curiós, mirant enrere com les coses canvien i tot segueix igual.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s