Quasi a punt per tornar….

Fa tres mesos i sis dies que no ens veiem. De fet no és així, però el contacte físic i saber que un pot anar més enllà sempre ajuda. Les relacions a distancia no funcionen. Es com si m’hagés quedat parat al 24 d’agost, quan amb més il·lusió que alegria et deixava a casa els teus tiets perquè comencessis un dels teus primers periples vitals. Una cosa és marxar de colònies per molt llargues que siguin, una altre es desaparèixer del que era el teu món masses dies, potser 4 mesos, per tornar d’aqui a 24 dies a casa.

Suposo que l’habitació et semblarà petita, i suposo que nosaltres provincians. Tal vegada amb aquest deixar-te fer hem fet que nosaltres et semblem rès i tu potser ja, una persona amb veu i dret. Sempre n’has tingut, però és veritat que després d’aquest temps sense nosaltres serà difícil poder discutir-lo. Tinc moltes ganes de veure’t i també em fa respecte. Les coses no han canviat gaire per aquí: aquest any hem podat els arbres com cada any, i el teu pare continua afegint a la llista gent que li sembla estúpida. Ja veus que les coses son com sempre.

Es veritat que aquesta tardor hem viscut tots amb un buit dins, aquest espai que tu ocupes normalment no hi era, aquest humor tant anglès que gastes i aquest “por mis cojones” tant riojano ens ha mancat. La teva germana concilia sempre, tu, no. Sempre t’has volgut fer respectar, i quan has vist que t’equivocaves t’ha costat admetre-ho. En això ets tant Prat com Oyrer, tant com ta mare i jo…

Tot aquest temps que no erets hem hagut d’apendre a oblidar-te, a fer com si no hi fossis. Podem parlar per telèfon i veure’ns però això és tan lluny de tocar-te, de enfadar-nos o donar-te la ma de tant en tant. Suposo que ara quan tornis ja no me la donaràs. No recordo quin dia vaig deixar de donar la ma al meu pare.

L’Avi potser és el que més a insistit a trucar-te, cada dia, cada dos, tant puntual, i tant avorrit potser. Però la inquietud que viu darrerament fa que un “bon Dia” cada matí i un trucar-te sempre l’ajudi a estar tranquil. Està bé, no te’n facis escarafalls: creu que el temps se li escola per els dits com una sorra fina, i és per això que deixa que la por el domini. No et deixis mai dominar per la por fill, millor morir equivocat i sencer que rebregat per el dubte.

Estic gelós de tot el temps que no hem passat plegats. De totes les estones que has passat fent altres coses i de tots els instants que ja no t’he pogut fer viure amb mi i les meves coses. Els homes som tant egoistes que creiem que l’unica manera de fer viure els demés amb nosaltres és fer-los viure el que vivim, fer viure als demés somnis que no els pertanyen. M’ha costat veure-ho. Els teus avis ho han intentat moltes vegades, però ja no ho fan, i jo he hagut de deixar-ho fer potser massa aviat. Però has començat a viure una vida que és teva. Com a pare és dur d’admetre. Les coses van molt ràpid. Massa ràpid.

Segur que penses que no ha valgut la pena, i et puc dir quant n’estàs d’equivocat. Trepitjes el carrer d’una manera diferent i transpires ja alguna cosa que pocs a la teva edat tenen. Pensaràs que molts moments d’aquests 4 mesos han estat moments de merda i que més t’hauria valgut quedar-te a casa, a Alella, però quant d’errat vas fill. Cada un dels segons que has passat lluny de casa t’han fet com persona, t’han fet com a esser autònom, com a potencia infinita. Ets una potencia infinita, i tu sol, aquests mesos sense saber-ho has canviat el món, i ens has donat la oportunitat de fer un pas endavant, de créixer. Deus pensar que m’he begut l’enteniment, però també ens calia saber què era no viure’t, què era patir cada una de les passes que has fet sense el nostre permís o el nostre coneixement. El salt de confiança que hem fet en tu, és exactament  igual a la progressió que has fet sense nosaltres. Potser ens vam equivocar no enviant-te a casa de desconeguts i deixant-te amb els teus tiets, però ja arribarà el moment en que et caldrà posar el bacallà a la taula. No cal avançar capítols.

No vull avançar-te rès, però trobaràs una llar diferent de la que vas deixar, molt diferent. Nosaltres hem continuat fent com sempre: la vida avorrida de buscar-nos les garrofes, escriure blogs per cagar-nos amb els que manen, riure’ns junts ta mare i jo, una mica de rès i molt de tot. Discutir com sempre. Els gossos son bruts com cada hivern, la gespa tallada, la teva germana desordenada, l  el bon dia del teu avi. Tu no ho saps però, ets diferent. Aquesta serà la gran tasca que ens espera, que tu ens canviïs, o millor, que tots ho fem junts com sempre, per continuar vivint plegats, junts o separats, en aquest món ,tan especial que es diu la Familia.

Em fa tanta por veure’t que he decidit que t’esperaré a la Segarra, no vinc a Autria. Por no és la paraula, però ja saps que els hi cremaria la casa als teus tiets, la casa, el cotxe, i l’arbre de nadal que sempre posen. És inevitable pensar que no els perdoni que hagin fet de la teva gran primera experiència vital, un malson a vegades. També és veritat que cap dels teus cosins hauria durat dos dies a casa nostra sota el meu govern. Hem de ser realistes: els dos grans equivocats d’aquesta historia vam ser els teus pares en deixar-te a casa de la teva tieta i els teus tiets en pensar que tot plegat seria fàcil. No ets fàcil, perquè tens criteri. A vegades esbiaixat, és cert, però criteri en tens, molt més que qualsevol persona de la teva edat.

Quan tornis tot serà una mica complicat, tothom, amics inclosos, i tu, haurem de retrobar l’espai que has deixat i fer-te lloc. Tot es reomple i després cal fer espai. Et caldrà fer espai a l’escola amb les mates o la llengua, amb les noies i els nois, amb els amics. Potser algun d’ells et dirà coses i a tu et sonaran a xinès, hauràs viscut la vida tres capítols per endavant. Costarà a casa, perquè tots haurem de fer un esforç en respectar la persona i respectar l’ordre establert. (aquí és on els teus avis sempre van fallar, i jo espero fer-ho millor). Fins i tot el Jim i el Baba hauran d’apendre altre cop les costums d’una nova persona que els recordarà a algú, però que no serà el mateix.

A tu, tots, et semblarem més estúpids, genteta, poca cosa. És normal. Quan tenia 18 anys em va passar el mateix, tenia 4 anys més que tu ara, però tot va més ràpid. No vaig trobar la resposta fins que vaig comprendre que ni jo m’havia d’acoblar amb ells ni al inrevés, sinó que m’agradava com era i que de tant en tant la companyia era bona. Molts no ho van entendre, per això va bé tenir molta esquena per aguantar segons què i segons a qui. A la gent no els agrada els que son diferents, i tenen por, i els fa febles, perquè saben o intueixen que podrien equivocar-se. Com deia el meu entrenador, el Carreño del qual sempre em sents parlar: “no pestañees.”!

En fi fill, 24 dies per veure’t, per riure’t les tres primeres gracies i posar-te en cintura fins que em diguis que te’n vols anar de casa perquè no m’aguantes: un pas natural. Aprofita el temps que ja ve de baixada, tots estarem aquí per donar un cop de mà si cal, creu-me quan et dic que ha valgut la pena i sobretot, (i ara riuràs una mica), això és el que et farà diferent dels tontainas del Muay-Thaï. No pots ni imaginar el que has après aquests mesos a Austria i les tablas que et donaran aquests mesos per el teu futur com a persona. Com et vaig dir el darrer dia que ens vam veure i que a tu et deuria sonar a xinès: recorda qui ets, d’on vens, què vols, i el que t’ha costat arribar on ets, la resta és la vida. Ni una passa endarrera, els covards sempre l’aprofiten, i com sempre: millor donar la cara, els Prat sempre hem tingut un somriure encisador.

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s