Boira, 2019.

Tornar a començar l’any i fer-ho aquest cop desde el nostre refugi Segarrenc, té el seu què. La boira porta un parell de dies embolcallant-nos, malgrat que avui dia 1, ens haguessim llevat amb un sol espetegador, com si aquest 2019, volgués dir-nos que serà millor que l’any anterior. Deixem enrere un any  llarg i dispers, com un final de Març amb fred o simplement com un embús etern: tants canvis, tanta absència, i sobretot tantes males noticies juntes. No ha estat un gran any.

Podríem dir que hauria pogut ser pitjor, segur; però el pensar sempre en el mal conegut més que en el bo per conèixer fa que l’estancament ens emboti com un moc. Hem d’anar sempre més enllà, més, lluny, més fort, i més alt. Fora fa un fred esfereïdor, no hagués cregut mai que la boira i la humitat gelés fins la mort els arbres, i mai, mai dels mai , hagués cregut que la força de la natura fos tant ràpida. Les boires s’albiren, i amb lentitud letal t’empresonen i ens deixen fora del món. Vist desde la finestra de la cuina, lluny del univers no s’hi està prou malament. Truquen a la porta i el Mossèn del poble ens visita i parlem de la mort: som a 3 de gener i escoltant-lo aprenem del misteri de la vida. L’esguardo de l’altre costat de la taula, jo bec vi i ell un cafè (no vol la xocolata que l’hi oferim) i em parla del misteri de la vida, i de la mort, i d’acceptar aquesta darrera com un altre misteri que ens farà viure… La Mort com a acte de fè que ens farà finalment sobirans perquè vivim en ella.

Recordo de cop les bicis que he deixat a Cal Ramón, i amb els panys del cotxe glaçats la meva rossa preferida i jo ens despedim i baixem a la boira altre cop. El poble és un mar de foscor i bruma, i la gent somriu als tres carrers que hi té. Entrem i ens regalen piruletes i ens tornen una bici. El termòmetre del cotxe marca -4, però com diu ell , fins i tot la boira és un acte de fè. Riem, ella i jo, la meva filla preferida i jo, camí altre cop de la casa. Ella es fascina amb els estels ara que som més alts i em pregunta per quatre d’ells…. per tu sempre seran Orió. Son Orió amore, sempre veuràs Orió amb mi. Giragonsa aquí, giragonsa allà, tornem a casa, i el fred viu ens crema els dits, i els estels a punt de ser devorats per la boira, els ulls. Som sols i de cop t’apropes a mi i t’hi agafes, rient. Millor em quedo a prop, Pare que aquí és molt fosc. Més enllà la xemeneia deixa anar una fumera blanca de roure humit. 2019 tot just comença i us tinc tots a prop. La mare tragina, i l’hereu llegeix a l’altell, els gossos observen com tu i jo ens deixem menjar per la via lactea mentres al fons de la Vall, l’antiga Vall, la boira sembla avançar cap a nosaltres direcció Nord com si ens volgués fer seus. Què passa si la boira t’atrapa, pare? Et deixes anar carinyo i la fas teva; com sempre el problema no és el que veus si no el que veuen, perquè tu ja saps on ets. Som la darrera casa de la vall, i més enllà, direcció Nord-Est no hi ha res.

Si hagués de pensar on soc diria que habitem el no res. Som els darrers, i més enllà, camí amunt sols queda pedra, pujada i corriols. La boira acaba on nosaltres comencem i desde el punt on la Via Lactea comença a existir perquè en el fons, aquesta rectoria és al bell mig, al punt exacte, al punt de partida d’on la nostre galàxia comença. Som al centre del nostre Univers.

fullsizeoutput_5751.jpeg

La nit es tanca i pujo troncs a la llar de foc, el silenci és absolut i 2019 es presenta bastant tímid. Si el miro d’esbiaix, serà encara més dur que el 2019, però vist desde la finestra de la cuina no fa tanta por. Serà un any de pors, i de morts, serà un any de disputes i de patiment. Però també serà un any de llum, un any de reis sense corones, de República i de moltes mans entrellaçades. Un any de força de canvi, de munió, de flors i de paraules. Un any on els que estan empresonats seran lliures, i també un any potser d’amor, potser de pau, pot ser un bon any, un any sense naufragis, de somriures, de eternitat, i de moments eterns! Potser serem lliures dins la boira, serà un any autèntic, com cap altre. Com cap altre de bò.

Es molt tard i tanco les finestres de la rectoria, som altre cop un univers paral·lel, la boira ens embolica i pujo la força de la calefacció de gasoil, poc sostenible. Els gossos s’enfonsen als seus coixins i cadascú pren els seus llocs estratègics per llegir, escriure, mirar més enllà d’enlloc, cuinar.

Tancar el barri, carregar llenya, esborrar l’ahir, i construir el demà.

2019 es presenta com cada any, com un dia sense pa, per treballar l’avui i construir el demà.

Tanco els llums, fora una ventisca que puja del fons de la vall, de la plana, gela els arbres.

Benvingut Di-Nou, com ens diu el Mossen, dos cops nou!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s