Quan erem els millors del món

La meva avia vivia al carrer Vil·ladomat de Barcelona, tenia una veïna, la Señora Mercader, que es queixava del soroll que fèiem quan la gran família Prat s’hi reunia. Ho fèiem tres cops l’any i de llarg, les visites a ca la Iaia, eren les millors. La veritat és que la competició estava guanyada abans de que es fés: els avis per part de mare, bona gent, eren la mar de avorrits, intransigents i segons com, pijos. La Iaia Joana, que estava enamorada del Aragall, fumava Ducados, i tenia per tot arreu caramels de eucaliptus, papers de fumar per netejar les ulleres i era una winner en tota regla.

La meva mare hi feia mala cara quan venia a casa a dinar, els diumenges. Però la Iaia ens feia les ungles, perquè segons ella sabia de esteticiene,  (encara que ens les mengéssim fins a les cutícules), ens preguntava per les novies o novios mentres ens fregava els dits, i sobretot ens feia la crònica de la setmana en dos minuts. Ens adoctrinava i sempre acabava igual: el dia que no te les rosseguis tindràs unes mans molt maques.

La Iaia, que era com molt vella i molt patèticament jove, es pintava; és la que es va fer estimar, i recordaré sempre quan em va dir: tu ets igual que el Senen i no hi ha qui et posi frè, desde aleshores miro la foto del meu avi amb uns ulls diferents. El meu avi, que es deia Senen, continua sent una personatge misteriós que reviu entre la taula de Artur i qualsevol heroi de pel·lícula, així com la Iaia que és i serà sempre, un personatge de conte. Les seves joves “modernes”, totes menys la meva mare que sempre ha estat molt prudent, li deien “la gorda”, de manera carinyosa: era prima i petita, i jo francament sempre ho vaig trobar malament. Però me’ls mirava de canto i passava del tema. La iaia al final del dia, de qualsevol dia en que haguéssim estat plegats, em deia que era especial i sobretot que m’estimava. Potser mai altre cop trobaré algú tant dedicat, però feia les funcions de Iaia.

El que m’agradava d’ella era que no li importava gaire el que deien de mi (suposo que era el mateix per els meus germans), la Iaia sempre estava allà per dir-nos que erem el millor del món. A l’època l’estupid el meu germà em deia que era drogadicte, i la meva germana em tenia a l’alçada de qualsevol hooligan. La meva mare feia dies que no em parlava i el meu pare em mirava amb desconfiança.

Vivia al carrer Vil·ladomat, les portes de la porteria eren de colorins, molt seventies, i el ascensor era de fusta, n’hi havien dos i eren xulissims. HI cabien màxim 4 persones, però si hi entràvem tots, erets capaç de sentir amb massa massegament la proximitat humana. Tenia un balcó on hi tocava el sol tota la tarda, els geranis hi explotaven de vida i fins fa poc, una hortènsia que hi vivia, ha sobreviscut al meu jardí.  (bé, és el jardí de casa de ma mare que em recorda cada mes que és seva i que cal pagar, religiosament, el lloguer).

La Iaia Joana, de qui he escrit molts cops en aquest blog em va marcar moltíssim. Potser ella i ningú més, va insistir, sempre, en que era magnífic, fort, guapo, emprenedor, valent i sobretot, que tot el que desde casa em deien no era veritat. Els xutes de amor adrenalinics de la meva avia van ser segurament el salvavides de la meva adolescència, d’altra banda: tèrbola, tremenda i sobretot dramàtica.

La Iaia Joana i jo vam arribar a fumar Marlboros al Renault 4 que ma mare graciosament em deixava els diumenges per portar-la a casa, una cosa que mai vaig fer amb el meu pare.

Recordo que va dir-me que si li passava un cigarret d’aquests de ric que tenia… I quan ens el fumàvem, amb cara de fàstic, em va oferir un mentolat.

La Iaia, no va superar mai els caramels de eucaliptus, i sempre va voler deixar de fumar. Alguna vegada d’amagat em va deixar uns cassets que segons ella ens salvarien del càncer de pulmó a base de autohipnosi

La meva avia, que era una “pura surviver”, m’ha vingut aquest mati a la memòria quan amb el cor encongit he entrat en un una dimensió desconeguda. Tenia el mar als peus i la vida massa aprop per deixar-la

Recordo que em deia que quan estava trista es posava un disc de l’Aragall, i el món canviava de color.

Us deixo l’Aragall, jo em quedaré amb la Iaia, amb l’Aragall i amb tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s