Els propers 10 anys

Hem deixat la nostra vall, anhelada fins l’absurd i tornem en dos cops de cotxe al més proper a la civilització que coneixem. A prop de Manresa la espessa boira que ens ha acotxat tots aquests dies ens abandona, o som nosaltres que ho fem. Penso en Camus i que va morir a la meva edat, mentre al costat el meu fill, ja gran, escolta pacientment un canal de noticies que jo he posat traient el Rock que escoltava. Jo no ho sento, i penso en tot l’any que se’ns ve a sobre. Un any dels complicats i una dècada que pot ser absorbent perillosa i segurament apassionant.  Com la darrera, però aquest cop enfilada sense didal i amb una agulla de dues puntes.

El gos gemega al maleter, i la mampara de la dutxa que vam comprar com a desafiament per aquest nadal, torna embolicada al mateix lloc del cotxe on va fer el camí d’anada. Han estat dotze dies de dolce fare niente, de pensar en el futur, de fer molts números i sobretot de presa de decisions que ens canviaran, de ben segur, la vida i el dia a dia.

Hi hem  estat bé a la casa de la Vall de Forest, veure passar els dies amb poca cosa més a fer que llegir, o escoltar música clàssica, o fins i tot entretenir-se veien la boira passar, deixar-nos i tornar. Una mica l’èxtasi de la lentitud o simplement la dictadura, absurda, dels intestins.

Deixo amb ganes la dècada 10, ha estat bona, i han passat moltes coses: els nanos han crescut sans i forts, la meva relació conjugal n’ha patit de tots colors, i la empresa ha crescut, ha sofert, i darrerament ha minvat. Un no pot estar-ne mai de tranquil i suposo que quan aquest inconformisme tant propi em tenalla, tampoc no ho puc esperar. M’encanta però poder discutir encara amb la meva dona sense fer-nos mal, riure molt quan toca, i passar les estones de recolliment a vegades, molt lluny un de l’altre. Cadascú troba el seu lloc al Monestir, el seu espai plè de silenci o de tasques màntriques constants que buiden el cap i omplen l’esperit. La empresa em preocupa, molt, i el futur també. Però crec que estem preparats personalment per aguantar i absorbir l’allau de foscor si realment aquesta ens pren a contrapeu com crec que passarà.

Els propers deu anys son primordials, sembla mentida però els meus fills seran ja homes i dones de profit quan passin aquests 3650 dies. Dies que hem d’omplir de feina, feina en el sentit propi de la paraula, però també de treball personal, de reconduir-nos com a família i com a persones individuals. Avui al cotxe provava d’imaginar-me d’aquí a deu anys. El meu gos preferit somicava darrera, el 3 de febrer vinent tindrà 7 anys i segurament d’aquí a deu anys serà mort. L’altre crec que no em durarà ni dos d’anys. El pobre amb catorze, crec que malgrat estar fort com un roure, li patina la xaveta i ja no sap d’on li ballen, s’oblida d’on és i aviat deixarà de saber qui som. Me’ls estimo molt als dos, però d’aquí a deu anys, el més segur és que siguin morts. Qui ocuparà el lloc de l’estora on dormen ara els dos?

D’aquí a deu anys en tindré 56, què bestia. Espero fer-los i que la salut em respecti. He de fer una vida més sana, és veritat, i provaré. La meva dona en tindrà 60 i junts, espero, continuarem navegant per aquest món estrany i propi amb un vaixell més vell, potser fins i tot passat de moda, però que ha demostrat fins avui una solidesa improbable. El meu fill gran en tindrà 26 i la meva filla en farà 23, les meves filloles una 12 i l’altre 27. No me’ls sé imaginar de tant grans i tenir-los tots a taula, i ho desitjo tant!. Per mi cada dia son diferents i em costa perdrem sovint qualsevol cosa que fan o diuen o discuteixen o…. Soc el típic pare plasta-simpatic que tant odien. I ho soc per por, perquè em costa perdrem coses i m’imagino que encara els calc per tot. Potser no és així: algun dia els propers deu anys algun d’ells o tots dos em faran el buit i em faran sentir inútil, vell, desfasat potser, o simplement faran com vaig fer jo fa molt de temps, que vaig prémer un botó on posava desconnectar; quin error! Mai més he pogut enganxar-me altre cop i ara que enfronto els propers deu anys em sento una mica com un illot perdut al mig del Pacífic, com un paradís de palmeres que s’ha tornat ombrívol, a cops llòbrec i sobretot solitari. Els propers 120 mesos m’enfrontaré a molta solitud, a molts silencis i a moltes esquenes enlloc de cares.

Escric al blog des de fa vora deu anys i no sé si els propers ho podré continuar fent. No m’imagino deixant l’escriptura enrere i tampoc no puc imaginar si tindré tantes coses a dir. Com més gran en faig menys en tinc, i la il·lusió de comunicar de fa uns anys és més avui un intent de produir múltiples ancoratges que  em retinguin al dia a dia. Si fos per mi, amagat a la boira, conviuria amb l’univers que es troba entre la església de Sant Marti de Tours, el meu monestir i el camí interminable que s’escola per la vall de Pinós amunt cap un Solsonès que ens gira l’esquena i una font al mig on Salamandres multicolors, serps i granotes campen salvatgement sense pensar en els propers deu anys

Tinc 530 setmanes per endavant amb l’afany imparable i la tossuderia immensa de fer-les totes, de construir, de veure créixer els meus, esperant amb ansietat totes les coses xungues que ens passaran però amb la força i determinació d’aquell que sap que més enllà, amunt hi un cel blau, i que sovint, no tot es tant dolent com ho sembla. El món que ens espera sembla dramàtic, amb sonats al capdavant de governs, amb guerres, i canvis climàtics sobtats, però també serà un mon de coses noves. Quantes coses noves hem vist des de el 2010 per no pensar que l’espiral s’accelera i que encara en veurem més i ens seran més flipants.

Avui tancant la casa en una espècie de ritual de vell on amb veu alta vaig dient el que faig: tancar l’aigua, desendollar la torradora, prémer les finestres, baixar persianes, tancar el tir de la xemeneia, em jurava que ho voldria fer 3650 dies més, i seure, com vam fer ahir, tots a taula, rient-nos els un dels altres de manera sorneguera com sembla que sols la nostre petita família de 4 i dos gossos sap fer. Quin esclat de joia que vaig tenir quan veia ahir, el meu fill seguir-me la broma en contra de les nenes i elles aliant-se en un silenci odiós i ple de mofa. D’aquí a deu anys potser en serem més a taula i hauré de fer de sogre!!! Qui ho sap! Recordo que als 26 ja havia portat alguna novieta a casa i ma mare se l’havia mirat de cantu.

M’esperen deu anys que seran pitjors o millors que els darrers, però els vull viure plenament. Tots i cadascun dels 3650 dies dels 120 mesos de les 530 setmanes.

M’espera molta mort aquests propers deu anys, morts anunciades com les dels meus gossos que la natura no els deixarà viure més, i segurament alguna més que em courà l’ànima fins la meva, de mort. Però és la vida suposo, i l’hem de viure tal com ve, amb el vent de cara i els ulls oberts.

Ara, assegut davant de l’ordinador me’n adono que no he fet el que volia que era escriure un compendi de tot el que em proposava la propera dècada, però és que no em proposo gaires coses, res important, fer feliç, i ser-ne, i de tant  en tant un moment d’aquells que treuen l’alè perquè la vida et regala una guspira on no n’hi ha d’haver cap, perquè què és la vida sinó sentir-nos especials de tant en tant? Un cami ensolellat i poder-lo caminar,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s