Mi Encargo.

Acabar un llibre és desastrós, sobretot si t’agrada, i fins i tot acabar-lo un diumenge a mitja tarda et deixa des-angelat per la resta del que et queda de dia i setmana. Si no en trobes un d’igual, i millor, et pots sumir en la desgracia més absoluta durant cinc dies nefastos, fins que el divendres següent, trobes si tens sort, un substitut a la alçada. Aquest cop serà complicat, el darrer llibre del Melero, el Encargo, m’ha deixat destrempat, com quan alguna novieta de l’institut apostava més per la prudència que per la indulgencia i t’abocava malauradament als braços d’alguna altre, normalment la típica noia que la vostre mare esquarteraria a la despensa d’algun pis de l’eixample.

El Melero m’ha fet preguntar, i qüestionar-me moltes coses: des de les meves ínfules independentistes, al més profund de les meves conviccions Junquerianes. M’ha fet veure al Quico Homs com algú diferent, al Pina com un histèric, i al Don Andreu Van Der Eynde com al típic guripa a qui no m’agradaria trobar-me, bastant menys graciós del que em semblava. M’ha fet visitar un Madrid que desconec, i m’ha posat en entredit, i sobretot, ridiculitzat, tots els meus llaços grocs que fins fa poc penjaven de les meves jaquetes i que desde avui sols resten con un petit foradet del pin que els enganxava i mantenia clavats. Potser després de llegir el llibre he deixat de ser tan independentista, o potser no, però si que m’ha fet veure un costat menys passional e hiperventilat de tot el que vam viure l’any 17 de trista memòria.

Qui soc? Si sempre he estat de esquerres nacionalista, republicà i català, després de la lectura m’he tornat un pel més jordiaskista, aquell que ara ja fa 26 anys es va plantar un dia a la facultat de dret davant dels del BEI i els va engegar a prendre vent amb un Chester als dits i unes espardenyes. (quan ningú portava espardenyes). Crec que ells no ho van entendre i jo ho vaig celebrar amb un cap de setmana iconoclasta i ben regat a Sant Feliu de Guixols on un dels meus millors amics, en Sixt Ruscalleda amb qui no em parlo de fa massa dies, hi tenia parada i fonda gracies al seu pare, el Farmacèutic.

Els llibres et poden canviar molts paràmetres. Jo crec que estimo diferent desde que vaig llegir Cent anys de Soledat del Marquez, i el que tinc per segur es que els meus gossos tenen millor vida des de que em vaig llegir una guia de com educar-los. Tròpic de Capricorni va fer que comencés a disfrutar el sexe, i La catedral del Mar avorrir Santa Maria del Mar, ja que desde aleshores me la miro d’una manera que poc té a veure amb el que em semblava abans, li trobo olor a suor, i a sopa amb grumolls. Em sembla reconfortant llegir el Nou testament que et trobes a molts hotels, al calaix de la tauleta de nit, abans de dormir; i fins fa poc m’havia empassat religiosament tots els llibres sobre el procés que en Melero amb el seu, m’ha desmitificat completament. Segurament soc un home sense conviccions i molt egoista, i per molt que em sàpiga greu la sort dels que estan a la presó, en Melero ha aconseguit que els vegi desprovistos d’aquesta aura amb la qual segurament els havia vestit jo mateix.

Es un pas natural però passo de la bunquerització de les meves posicions i les d’aquells que pensaven d’una manera definitivament contraria a la meva, (junquerització i bunquerització sols tenen una lletra de diferencia) a pensar que hauria de despenjar la estel.lada que, encara avui, es mou al ritme del vent del nord al sostre de casa la meva mare, on visc de llogater.

En Melero amb el seu llibre m’ha fet pensar que soc un esser ridícul i que potser si, la relativització de tot és el camí idoni per una nova etapa.

Avui mentres observava el més vell dels meus gossos dins un cubicle sent rentat per una màquina, pensava, en la centrifugadora immensa on estem tots ficats a nivell polític, i com d’utilitzat m’he sentit aquests dies, mesos, anys. En Melero, sense despentinar-se, m’ha donat un altre punt de vista ben lluny de la emoció, i, encara que identifiqui en ell algun tram d’egocentrisme (tant típic dels abogats penalistes), ha sabut trobar en mi el Jordi dels anys 90 que feia temps que havia perdut de vista.

M’he tornat a trobar còmode amb el que dic i penso, i, encara que ella continua essent prudent, la meva indulgencia extrema sembla captenir-la.

“I com es fa per no sentir-se responsable de tot” és la mateixa pregunta que em faig cada dia, i encara que no tingui cap resposta me n’he adonat que mistificar els moments, ser indulgent amb un mateix, respirar, i sobretot no pensar-hi gaire, ajuda. No podem viure en el dramatisme constant i, per molt que les nostres vides siguin vides de merda, no podrem mai evitar si ens hi posem bé, tenir moments eterns que ens faran viure i veure la vida d’una manera diferent.

Potser no tot el que és correcte és el que ens ajuda a viure, però estic segur que el que ens ajuda a viure, a ser mes feliços, encara que sigui un breu instant, és correcte.

Avui després de acabar un llibre que m’ha frapat i posar el meu gos dins una batedora canina, rebre una pregunta per whatsapp i veure’l a ell perfumat esponjós i remenant la cua, he recordat que és important viure la vida de tant en tant.

Com deia un soci meu, allà a dalt Jordi, el cel és blau!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s