Comencem 10 llargs dies que en seran més de confinament total. En el nostre cas poc pot canviar ja el dia a dia, tancats i barrats al cap de l’antiga Vall de Forest, fa temps que no hem albirat una ànima. Tot sembla com si de cop s’hagués aturat i sols el canvi de temperatura, de llum, o simplement un núvol a l’altre ens dona el sentit que hi ha un temps que corre al nostre costat.
No es veuen avions, i segons com és angoixant pensar que ens hem queda sols al món. Recordo al Pedrolo amb el seu mecanoscrit del segon origen, o aquella sèrie tan fake dels 80 que es deia el dia dels triffits, on unes plantes després de una pluja de estels començaven a menjar-se els homes. Ells innocents s’havien quedat mirant els meteorits passant arran de la terra, amb totes les seves lluminàries, i aquestes llums els havien cegat. S’havien tornat doncs víctimes assequibles per plantes esdevingudes carnívores de cop.
Els homes, que pagats de nosaltres mateixos som, i com de petits ens hem tornat, el més petit de la evolució ens consterna, emmalalteix i mata com el més gran dels depredadors, i dins la seva invisibilitat ens torna essers esporuguits i paranoics.
Hi pensava l’altre dia, a la cua de Can Jolonch a Torà on tots vam passar de cop a mirar-nos amb desconfiança. No puc evitar pensar que ens estem tornant com rates.
Cada matí em llevo i xiulo tot traient els gossos davant de la rectoria, cada dia una cançó, i després enregistro un vídeo provant d’enviar un missatge als meus contactes que no deixa de ser patètic. Tots volem fer alguna cosa, ajudar suposo, però no sé fins a quin punt això ajuda a ningú. Ho faig, avui saludo a la Nuria, ahir m’emprenyo amb els polítics, i l’altre demà vés a saber. Pensava que estava molt més preparat per aquest enclaustrament del que ho estic. Tants anys viatjant sol, m’havien arribat a convèncer que podia estar-ne de sol. I he descobert que puc, sempre que algú no m’ho obligui, aleshores tot canvia. Que et privin d’alguna cosa és la raó essencial per desitjar-la.
Tinc ganes de veure gent per començar a perdre’n les ganes de veure’ls.. Complicat!
Nosaltres som privilegiats, al cap de la vall, albirant la civilització glaçada, podem caminar, fer exercici, seure a una pedra i mirar el cel. No tenim una sensació física de engabiament que d’alguna manera o una altre fa difícil també el comprendre el que estem vivint.
He vist com la gent comença a fer cara de por, com els meus pares, i entenc que no és fàcil conviure amb la sensació que el proper pots ser tu. Es un pensament recurrent que persisteix unes hores sempre després de que baixi a Torà a tirar la brossa o simplement a comprar el pa. Ja no hi vaig, i trobo a faltar la Montse del cafè, el Jordi dels diaris, la senyora del forn i la Maria de la farmàcia que sempre em saluda. Trobo a faltar gent que no conec. I és estrany.
Alella també, però entenc que la nostra realitat seria molt més crua a la casa, per molt gran que sigui, ja que aleshores si que tindríem a tocar tot el que no podríem tenir.
Viatjar sol em feia pensar que estava preparat per minuts eterns de silenci i llargues esperes, però he descobert que això no és un viatge fíc i que la meva experiència no em serveix. Quan viatjo visc de la maleta, és potser la diferencia més gran dels que ho fan tot el dia i els que viatgen de vacances. No fem servir els armaris i calaixos de les habitacions. Ahir finalment, i després de que la dona m’ho demanés moltes vegades vaig buidar la Samsonite a l’armari i la vaig deixar a l’habitació dels malendreços. El estupid, per no dir Borderline del Sanchez em va posar en estat de enclaustracio absoluta i el anar a veure el meu pare dimarts es va tornar una entelèquia, de fet com la maleta. Això trigarà una temporada. Llarga.
Es veritat que ha estat un tret a la línia de flotació. El bon humor se m’ha girat en agror, i sento una certa angoixa al pit de tant en tant. Respiro i em repeteixo: jordi has de ser resilient.
Respiro, resiliència, respiro, resiliència, i de cop em trobo parlant amb gent que tinc la sensació, i n’estic segur que és així, que ho passen bastant pitjor que jo. Al cap i a la fi… m’estic acostumant i soc de fàcil acostumar-me. Crec que en la meva vida anterior era on un gos o un bri d’herba al vent. Però també és veritat que aquest cop és més complicat del que esperava.
