Desde el desencís amb Il.lusió.

Fa vora tres anys, ara tres anys i pocs dies, em recordo explotant d’il·lusió, unes il·lusions que si bé havia mantingut bastant al marge durant molt de temps, finalment vaig deixar que em posseïssin. Quan tota la meva família anava a les manifestacions del 11 de setembre jo me’n reia. Al final ells continuaven pensant i potser encara ho pensen, que al Pujol li havien parat una trampa, que lo del Mas era sincer i que la presidenta Forcadell no era una histèrica. Em costava entendre’ls i pensava que els utilitzaven com a xais. Però fa vora tres anys, em vaig deixar embarcar en una deriva intensa on les emocions eren importants. Vaig arribar a creure en les veus del poble i sobretot que tot era possible i que ells ho farien possible.

Però d’això en fa tres d’anys, i moltes coses han canviat. El meu sentiment Nacionalista, el meu anhel d’independència i la meva identitat encara estan intactes, però viu en el desencís.

Vivint la política local de manera molt intensa vaig adonar-me que la Esquerra que votava estava minada per una certa pobresa intel·lectual i un tecnocratisme intens. Pobresa intel·lectual perquè els seus dirigents no florien, sinó que més aviat empobrien i empobreixen un debat inexistent ja per ells, no tenen idees i viuen del caciquisme nacionalista; tecnocratistes perquè a la fi, les portes giratòries han semblat fins i tot funcionar al seu nivell. Però més enllà i amb tot el respecte immens que dec aquells a qui la presó els ha estat preu, dubto sovint que ells mateixos juguessin amb aquesta variable, i que de segur el càstig que han rebut no l’havien ni imaginat. Jo tampoc. 

Extrapolo els fets de setembre i octubre del 2017, i torno a la realitat i escric desde el desencís. L’alcalde del nostre poble o de qualsevol altre, no hauria guanyat les eleccions si no hagués estat per el envit i la inèrcia nacionalista i del desconsol que tots vam viure;  el vot, romanent i sempre present d’un 50% dels votants que son nacionalistes al país, resta (i en ells m’incloc) com una figura de sal que no perdurarà ni creixerà amb el temps sinó que ans al contrari s’erosionarà poc a poc, i potser el que és pitjor, 3 anys després hem après que la qualitat dels nostres polítics, tant els d’una banda com els de l’altre, no fa més que empobrir-nos a tots. No escriuré que ens manquen líders, no crec en ells, no crec en algú que diu als demés el que han de fer ni en la fè necessària i estúpida de seguir a cegues la voluntat de uns pocs. Han demostrat tots ells esser un bluf emocional, i, el més important, no han sabut gestionar uns la derrota i altres la victòria del que a tots ens va passar al octubre del 2017. Escric desde el desencís retrobant una antiga posició que no hauria d’haver deixat.

Entenc que per molts sigui impossible fer aquests exercicis: veig com el emèrit del meu poble va penjant records i el d’ara va fent pregons que a pocs ens interessen obviant la feina d’oficina que hauria de desenvolupar més intensament. Escolto els polítics a nivell nacional o d’estat i em semblen fluixos, i entenc que la anorèxia intel·lectual i la pobresa de idees a vingut per quedar-se o és el que teníem abans i no me n’havia adonat. Puc comprendre que els que viuen a la presó sense imaginar-s’ho fa tres anys visquin encara el somni perquè és el que els queda, ja no tenen rès més, una mica com tots els avis que conformen la assemblea i que continuen dia si dia també, muntant la seva paradeta de la ANC…  No veuen que hem canviat de capítol.

On anem? No ho sé. Com a nació ens espera un futur incert, com a Europeus hem passat a ser des de fa anys una província allunyada del imperi que ha basculat cap al EST-NORD mundial, i com a persones? Com a persones anem cap a un esclavatge sofisticat i cap a un avorriment intens.

Alguns continuaran anant a escoltar a qualsevol alcalde d’esquerres fer els seus pregons obscens sobre la independència, els presos polítics i tot el que hi pugui florir. (entenc que els facin perque mentalment han tingut dues opcions: o no anar més enllà o anar-hi i veient el que els quedava, continuar amb la musiqueta) Qui diu un alcalde diu al Torra o al Rufian de torn discursejant com si alliçonés algú quan sap perfectament que ja és una trista peça de un motor que no compren. Son els seus papers amb sous de 50.000 euros o més. Els de l’altre banda el mateix. I el poble, té dues opcions: viure del somni o despertar del malson: ambdues opcions molt tristes però una més valenta que l’altre.

Jo m’he despertat i he vist el desencís, ens queda molt de camí com a societat, i ja no parlo de catalans o dels altres, parlo de tots. I per tots.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s