Al, Veles e vents

Crec que tinc un blog desde el 2010, fa 8 o 9 anys que hi escric. Jo volia escriure i desaparèixer, però durant vuit anys, i rere un pseudònim fantàstic vaig desaparèixer darrera seu; he comentat la meva vida, els meus fills, les meves dones; les misèries de la política municipal d’Alella, tant plena de mediocres, i tant plena de gent curiosa; les coses del món sempre tant intens, viu i il·limitat, el meu mon, el nostre.

He vist com molta gent llegia el que escrivia, i llegeix, cada cop més, el que vull dir. També n’he vist que han deixat de llegir-me i després de llegir, i més tard de saludar-me per el carrer.

Suposo que quan un comença a escriure és perquè té ànsia de comunicar. Algunes persones, tristes, parlaven de l’Al Fenici com “mira què diu aquest ara”, altres m’han tractat amb por. Algun imbecil m’ha tractat de cínic, i el que és pitjor, molts m’han llegit amb un silenci ensordidor, que ha fet de la seva vida alguna cosa secreta, com la merda que om deixa sota l’estora o dins l’armari.

Avui hi pensava, i escriure amb pseudònim ha estat també cutre per part meva. Potser escrivia amb pseudònim perquè no volia que la gent sabés qui soc? Potser em volia amagar d’alguna cosa? Però la gent sap qui soc, i amb l’edat m’he fet massa gras per amagar-me de rès, massa estúpid, també, orgullós i pagat de mi mateix. Soc sense voler-ho el que ma mare deia: “la crème de la crème”.

Aquests anys d’Al Fenici, m’han canviat una mica, potser deixar de mirar les coses de lluny per donar la meva opinió, m’ha fet creure que l’opinió valia, però no és així. Es important tenir-la, la gent que no en té son com besties de conreu, i aquells que en tenen però que se la guarden per ells son pitjors. Si tens una cosa, sempre és millor compartir-la… però no val. Les opinions cada dia valen menys i sobretot es menyspreen.

Durant tots aquests anys m’han passat moltes coses: he enterrat un soci, he patit algunes crisis existencials que mirades de lluny fan riure, algunes de matrimonials, (que mirades de prop fan por), m’he quasi arruïnat alguna vegada, se m’han mort un gos i un gat, he deixat de fumar…. M’he discutit amb molta gent i n’he estimat i estimo a molts que abans no sabia que existien; alguns els estimo més que als altres, alguns els estimo tant que hauré de deixar de fer-ho algun dia. He donat unes voltes al món, han provat de segrestar-me, he conegut misèries immenses, i he tingut tanta por com joia.

L’Al Fenici m’ha ajudat a explicar-ho, i és veritat que viure a través d’ell sovint feia que les coses fossin més fàcils, menys angoixants, més o menys corprenedores i sobretot molt més mastegables. Però la vida, darrerament, ha deixat de ser mastegable. Tinc la sensació, malauradament crua, que tot serà més clar i deixarem de viure aviat a la comoditat del interludi. Les escales de grisos, els “potsers”, i el “ja veurem” es convertiran en un vell i bell record, i la vida esdevindrà un dia a dia a cara de gos, i prefereixo fer-la en nom meu que no pas en nom d’altri, per molt qu’ell fos fruit meu, i me l’estimés. Dec ser l’únic que s’estima al Al Fenici.

Avui mentre dinava macarrons amb els nanos he decidit que l’Al havia de marxar, no ho sé fins quan, ni si molt lluny, i que en Jordi havia d’escriure en primera persona, viure hi també.

Així que a partir d’avui, quan aneu a www.alfenici.com us redirigirà a www.jordiprat.com i aleshores sabreu exactament que soc jo qui escriu, pensa i estima. I així sabreu, si em voleu estimar, pensar o escriure, o si preferiu cercar-ne un altre. Com deia el malaurat Capdevila, trobaré noves paraules als vells camins.

Recordeu que el passat mai us empresonarà i el futur us pot fer lliures.

2 Comentarios Agrega el tuyo

  1. Elisabet dice:

    Que no vull dir que no m’ho esperes… però reconec que m’ha sorprès molt gratament aquest ‘abocador de pensaments’ (entén-me bé… en el bon sentit de la paraula), tant pel que es diu com per tot allò que s’intueix… personal i crític… m’agrada. Et llegiré de tant en tant; quan la devoció i posar suavitzador a les alfombretes del cotxe em deixin temps per les obligacions… Felicitats!

    1. Al Fenici dice:

      sempre que vulguis i quan vulguis, però sense suavitzant si us plau!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s