Domingo por la tarde, 1998.

Me recuerdo con unos levis, una camiseta blanca unas chanclas (mi patrimonio) y un Chester en los labios.

El Rapte

Estol a la mar grisa Estol d’estels estès a les teves mans Estol que creix i que s’amaga Estol que hi és i  marxa L’estol de tu, feta de mar. Albir d’aurora realitat de nit Estol al mar que sense tu neix A un horitzó plà d’infinita mar grisa. I així ens porta el temps Del…

2020 – Fuck you Carpathia.

Què estrany escriure que aquest any ha estat excepcional, però ho ha estat. Excepcionalment trist, excepcionalment intens, excepcionalment desafiant, potser a vegades fins i tot un any d’alguna manera feliç.

Dilluns al sol

però m’aferro a les llagostes de la peixera del restaurant del Titanic: que s’enfonsés va ser tot un miracle i una salvació per elles.

Somos Monarquicos! (o no)

Sabíamos que era un corrupto, que era un adultero ligero de cascos, que vivía del momio (y gracias a él si pensamos en Francisco Franco Generalísimo de España), que cobraba comisiones y que su vida más que disipada era de un sin-freno tremendo a nuestra coste.

No System Covid-19

la meva germana i el meu pare insisteixen en sentir-se immortals. Tot té un preu en aquesta, i jo espero no veure’ls i sobretot, espero no ser-ne’n una víctima.

But stand by me.

y sobretodo no permitas que yo, apriete a full mi pie y tire con la mano derecha del freno de mano

Covid-19. Llegeix el meu missatge.

La vie en rose, on gracies a les mascaretes pots fer el que et surti dels collons, estar protegit del covid, anar cagant-te amb la mare de tothom i passar de tot. Finalment hem trobat la panacea mundial.