Adiós 2017.

Mañana cumpliremos esos 365 días mágicos que nos llevan a otra vida, o a lo que muchos piensan que puede ser una nueva oportunidad para hacer mejor todo lo que no han sabido hacer bien. Personalmente no les albergo ninguna esperanza

Fa cinc anys de l’Al Fenici

Em dic jordi, tinc 44 anys, cada cop soc més curt de vista i sovint hi veig més clar que mai, m’encanta escriure, opinar quan no es pot i fer el contrari del que cal fer, del que els altres creuen que has de fer, perquè en el fons ningú hauria de ser més que un altre per obligar-nos a fer tot allò que no volem.

1 d’Octubre, no oblidem…

tots els que vam quedar dins aquella sala que ja feia pudor a suor, i somni, parlàvem poc, fèiem bromes, i sobretot teníem por. Tots vam passar molta por

Bancs d’Alella…

Els bancs tenen aquella cosa extranya que quan hom hi seu tot sol, ningú el molesta i també que quan un hi seu amb parella sempre s’acaba la historia amb un petó o un adeu

Estius a Alella…

Alella es convertia Juliol i Agost en una olla de grills on el poble recobrava de sobte una vida que els alellencs els costava d’acceptar amb tots els domingueros que pujàvem de Barcelona per quedar-nos fins vora tocar mitjans de setembre

Plou.

Si abans a l’estiu tota cuca vivia, darrerament la sensació és mortal.

La taula del fons…del Cafè.

Al cafè on m’han citat els lavabos també hi son al final del local, però afortunadament jo no pertanyo a la família Tattaglia

Escola Fabra Alella: Aparcar o no Aparcar, this is the question.

Los Otros es un concepto que no entra en nuestro cerebro, desde el que se para en el paso cebra y deja salir a sus hijos, hasta el que aparca su coche en la plaza de inválidos porque su hija tiene gripe. Tenemos los que aparcan en tercera fila, los que se suben a la rotonda, y los que se quejan, a gritos, a la policía que los multa. El enjambre.

La Señora, Señorita.

Un fotograma y una Señora, o Señorita. Una parada de autobús, un carro de la compra, un cabello liso, muy liso. El fotograma se desgrana solo, finales de los 80, principios de los 90, una moto demasiado rápida, un balcón, una casa de campo, calor, aquella Barcelona de las paellas en los chiringos de la…

T’estimo.

La casa ens perviurà i deixarem notes secretes a les parets, entre les pedres, com ho fèiem a la casa d’Artà, aquella casa de Mallorca que mai fou nostre però que fèiem que ho era. Potser aleshores, d’aquests murs tan freds, altres veus tornaran a parlar d’amor, de cuines i de llibres, com nosaltres vam fer la resta dels nostres dies.