Domingo por la tarde, 1998.

Me recuerdo con unos levis, una camiseta blanca unas chanclas (mi patrimonio) y un Chester en los labios.

2020 – Fuck you Carpathia.

Què estrany escriure que aquest any ha estat excepcional, però ho ha estat. Excepcionalment trist, excepcionalment intens, excepcionalment desafiant, potser a vegades fins i tot un any d’alguna manera feliç.

Dilluns al sol

però m’aferro a les llagostes de la peixera del restaurant del Titanic: que s’enfonsés va ser tot un miracle i una salvació per elles.

Somos Monarquicos! (o no)

Sabíamos que era un corrupto, que era un adultero ligero de cascos, que vivía del momio (y gracias a él si pensamos en Francisco Franco Generalísimo de España), que cobraba comisiones y que su vida más que disipada era de un sin-freno tremendo a nuestra coste.

But stand by me.

y sobretodo no permitas que yo, apriete a full mi pie y tire con la mano derecha del freno de mano

Covid-19. Llegeix el meu missatge.

La vie en rose, on gracies a les mascaretes pots fer el que et surti dels collons, estar protegit del covid, anar cagant-te amb la mare de tothom i passar de tot. Finalment hem trobat la panacea mundial.

Depende…

Teniem tots els números per acabar en una cuneta, i encara pot passar però clar…. todo depedende! I resulta que ens morim de coses xungues patètiques i que ens fan reflexionar de com vulnerables serem, som, i sobretot erem

As I wander in my time…

què bonic oi, me’ls recordava el 14puntcat. Yes I loved you in the morning,Your kisses deep and warmYour hair upon the pillowLike a sleepy golden storm Yes, many loved before us,I know that we are not newIn city and in forestThey smiled like me and you But now it’s come to distancesAnd both of us…

Covid-19. Un puto arrogant.

Fa por morir quan tens allò que diuen la gent gran: coses al teu càrrec. Normalment son nens, dona o deutes. No tinc deutes, tinc nens.