Afany per viure!

La meva resposta ha estat senzilla, estranya, la mateixa que sentia a les venes als anys 90: depèn de la teva disponibilitat per la vida.

Montreal, 6 horetes i un refredat.

quan et passeges per el centre llegint la historia dels primers pobladors europeus, penses que aquesta gent devia de tenir una vida de merda, i que les privacions deurien ser màximes. Maisonneuve crec que es diu s’hi va quedar amb unes 600 persones, i allà hi van construir le Mont Royal,

REFLEXIONA… SI POTS.

La municipalitat com a somni val la pena, el govern municipal com a professió, em fa por!

Quan erem els millors del món

la Iaia sempre estava allà per dir-nos que erem el millor del món. A l’època l’estupid el meu germà em deia que era drogadicte, i la meva germana em tenia a l’alçada de qualsevol hooligan. La meva mare feia dies que no em parlava i el meu pare em mirava amb desconfiança.

Seattle con Freddie.

He comido cod fish, como no podía ser de otra manera, en el restaurante de la esquina donde por dos sonrisas y una copa de rosado no han pestañeado en clavarme 50 pavos.

No controlem el Post-Mortem

Potser el gran què de la mort és l’acceptació que tenim del nostre rastre incontrolable en aquesta vida. I sobretot la dictadura impossible sobre la nostre trascendencia.

Te odio.

Nos unía la fuerza peligrosa
que da al amor la soledad.

Capvespres a la Casa

Us puc ben jurar que l’altre dia vaig escoltar com el sol es ponia entre els darrers turons de la vall, vaig sentir-ne el murmuri, i li vaig dir a la meva filla: escolta com cau el sol amore!

fa 8 anys…

Dec ser molt primitiu, però les orenetes i els falciots continuen regnant el meu calendari, de la mateixa manera que els records, inesborrables sovint, fan que els llocs prenguin un sentit especial