Bona Nit Dolores!

jo no deixo de pensar en aquella nit a Belfast en que dins un garito més que estrany vam estar bevent cervesa fins a reventar amb ella

Costa?

Jo recordo el “camina més a poc a poc”, el “ulls de gat mig atropellat” (perdona: però com pots mig atropellar un gat?), el “potser és que m’he equivocat” o la mirada perduda seguint els mots que brollaven, provant de trobar l’error en ells, perquè verbalitzar és quasi tant important com mirar, perquè et fa veure.

Adiós 2017.

Mañana cumpliremos esos 365 días mágicos que nos llevan a otra vida, o a lo que muchos piensan que puede ser una nueva oportunidad para hacer mejor todo lo que no han sabido hacer bien. Personalmente no les albergo ninguna esperanza

Carta a tu, Oriol Junqueras.

L’enemic és España, aquesta españa fosca esporuguida i carrinclona que et té a tu Oriol, al Quim i als Jordi’s tancats com criminals per haver llençat al vent cants d’il·lusió i llibertat. 

Cosas del dia 23

En fin, me centraré en ser autónomamente feliz, en pensar que tengo que escribir este siempre complicado resumen del año, en comer bien, y en beber mejor,

Estupidesa

M’agrada la gent capaç d’entendre que el gran error humà es probar de treure’s del cap allò que no els surt del cor

Fa cinc anys de l’Al Fenici

Em dic jordi, tinc 44 anys, cada cop soc més curt de vista i sovint hi veig més clar que mai, m’encanta escriure, opinar quan no es pot i fer el contrari del que cal fer, del que els altres creuen que has de fer, perquè en el fons ningú hauria de ser més que un altre per obligar-nos a fer tot allò que no volem.

Inghetata no vol dir Llibertat (en romanès)

Em llevo al matí pensant que avui escriuré coses boniques i m’entortolligo en mons que volen tenir-me pres. Diguem que mai vaig ser un tipus odiós però, pensem també que poc a poc la mala sang guanya a la bona dins les meves venes.

Cosas del que viaja…

Os habéis dado cuenta que los calcetines nunca desaparecen juntos. Yo creo que se odian y justo en ese momento en que una mujer, normalmente china, los casa para toda su vida en kowlong o shandú, ellos ya piensan en divorciarse,

Jo si que tinc por. Yo si tengo miedo.

qué me da más miedo: la creencia absurda que lo mejor es hoy el duelo y el llanto, el “no tenim por” y el son “unos radicales”, o el hecho de que ellos están convencidos y nosotros no.
A lo mejor lo que da más miedo es el “ellos” y el “nosotros” y quizás deberíamos plantearnos si el punto de partida fue y es erróneo.