Hi ha coses amb les quals no es pot jugar, i una d’elles és la seguretat de 10.000 persones, que som els que vivim a Alella. Però qui hi juga: el govern municipal del poble, o la policia.
Categoría: Cosas que no me gustan
Abandó, Alella.
Alella, vista la Rectoria, em sembla massa urbana, massa reivindicativa, amb molts perfils pobres, i altres que a la meva edat ja no m’interessa conèixer
Parole, Parole, Parole
La revolució dels somriures i de les iaies i iaios posant llaços i anant a manis amb samarretes de coloraines, al sector 3f, o ves a saber no té cap sentit. Entenc que sigui la més pacifica, però cada cop tinc més clar que hauríem d’haver tirat cap una acció més directa
New York…
El centre del Imperi és cada cop més bestial, més violent dintre de la perfecció, més sofisticadament decadent, i com tot el que és brutal, decadent i sofisticat, crea una addicció difícil de suportar.
Ni Oblit ni Perdó.
L’1 d’Octubre 2017 ens pot quedar molt lluny, han passat moltissimes coses i aquest any per molts serà com 10 anys. Però va ser fa 4 dies, no oblidem, no perdonem, treballem per el futur, si, però sense perdre de vista que gent com l’Oriol, els Jordis, en Forns en Romeva etc… viatjaven fa cuatre dies engabiats en caixetes de ferro en un furgo de la Guardia Civil.
Coses d’abans
He aprofitat el matí per treure herbes, retallar plantes que semblen pensar que poden tenir el seu espai, fer-ho tot d’amagat ara que ell va a un enterro al que no vol anar, segurament amb qui no vol ser acompanyat. Provo de fer-me a la idea de la situació i no puc. Son maneres diferents…
Pablo CA-n-SADO
me preocupan mucho más los pobrecillos de Santa Pola y sus propiedades, me preocupa la mujer de Casado y sus lagrimillas, y sobretodo el ritmo copulatorio de la amiga Soraya que en liquidació, bajará bastante.
Del Franciscanisme al Almendrado.
els traspassos de poder de leader a leader son malaltissos i sobretot “estranys”, i recorden massa a Politburö de edats antigues i traspassos de poders elitistes.
Sensibilitats i poc sentit de l’humor
Després d’unes setmanes amb el blog tancat i barrat, i amb alguns missatges de que l’obrís altre cop, al final ho faig. L’havia deixat inactiu per dues raons: la primera es perquè se’m va requerir de manera oficial que esborres un parell o tres de posts. Sembla que segons què a segons qui, molesta, la…
Et trobem a faltar.
Tu ets a la presó, i ells ploren a les processons, i tu no pots anar a missa, i el padrí del meu fill és políticament tot el que jo més rebutjo, i jo marxo de casa perquè ell hi entri, i els teus fills tornen en tren de veure el seu pare tancat a la presó per fer i donar suport tot el que jo també defenso.
