Agafats de la mà

La mort ens iguala, però dubto que ens iguali en la forma de fer-ho sinó més aviat el Post Mortem. Ens convertim en absència.

2020 – Fuck you Carpathia.

Què estrany escriure que aquest any ha estat excepcional, però ho ha estat. Excepcionalment trist, excepcionalment intens, excepcionalment desafiant, potser a vegades fins i tot un any d’alguna manera feliç.

Dilluns al sol

però m’aferro a les llagostes de la peixera del restaurant del Titanic: que s’enfonsés va ser tot un miracle i una salvació per elles.

No System Covid-19

la meva germana i el meu pare insisteixen en sentir-se immortals. Tot té un preu en aquesta, i jo espero no veure’ls i sobretot, espero no ser-ne’n una víctima.

Covid-19. Llegeix el meu missatge.

La vie en rose, on gracies a les mascaretes pots fer el que et surti dels collons, estar protegit del covid, anar cagant-te amb la mare de tothom i passar de tot. Finalment hem trobat la panacea mundial.

Alella – Covid-19. La rentrée…

Per la resta, estic content de haver tornat, cada cop trobo més raons, essencials i irrefutables, per tornar a la rectoria, o en copetti, la llebre i els meus nous amics del poble, per bé que no m’esperen, estic convençut que troben a faltar algú tan amable, tropical i si més no educat, com jo.

Covid-19. Un puto arrogant.

Fa por morir quan tens allò que diuen la gent gran: coses al teu càrrec. Normalment son nens, dona o deutes. No tinc deutes, tinc nens.