Gràcies . Gracias

(version en castellano al final)
“Jo tenia un amic que es deia Puig que sempre…” i Aleshores la corda s’estira i els teus ulls blaus continuen dins una historia on ja no hi som, que som capaços de verbalitzar

Domingo por la tarde, 1998.

Me recuerdo con unos levis, una camiseta blanca unas chanclas (mi patrimonio) y un Chester en los labios.

Covid-19. Un puto arrogant.

Fa por morir quan tens allò que diuen la gent gran: coses al teu càrrec. Normalment son nens, dona o deutes. No tinc deutes, tinc nens.

Prohibit pensar: HO TORNARÉ A FER.

Vivim en un mon de merda on estem suficientment acollonits per no ser reactius i suficientment conscienciats del que ens pot passar per no ser actius.

Saratoga té nom de Burdell

Avui parlant amb el David, m’ha recordat que ben a prop del Saratoga de Castelldefels hi havia el Riviera, “y más allà la muerte” com deia el refràn.

Ets un racista.

Tots tenim fills i filles, i tots vulguis que no tenim por. La por crec que és consubstancial a la paternitat o maternitat i lluitar contra aquesta la nostra ultima obligació com a pares.

Afany per viure!

La meva resposta ha estat senzilla, estranya, la mateixa que sentia a les venes als anys 90: depèn de la teva disponibilitat per la vida.

Nova York, la Ronya i la Mort

i després ells, potser d’esbiaix en algun moment de lucidesa, et veuen, però no sé si et miren. És aquest esguard permeable, transparent, que no existeix.