Covid-19. Un puto arrogant.

Fa por morir quan tens allò que diuen la gent gran: coses al teu càrrec. Normalment son nens, dona o deutes. No tinc deutes, tinc nens.

Prohibit pensar: HO TORNARÉ A FER.

Vivim en un mon de merda on estem suficientment acollonits per no ser reactius i suficientment conscienciats del que ens pot passar per no ser actius.

Saratoga té nom de Burdell

Avui parlant amb el David, m’ha recordat que ben a prop del Saratoga de Castelldefels hi havia el Riviera, “y más allà la muerte” com deia el refràn.

Ets un racista.

Tots tenim fills i filles, i tots vulguis que no tenim por. La por crec que és consubstancial a la paternitat o maternitat i lluitar contra aquesta la nostra ultima obligació com a pares.

Afany per viure!

La meva resposta ha estat senzilla, estranya, la mateixa que sentia a les venes als anys 90: depèn de la teva disponibilitat per la vida.

Nova York, la Ronya i la Mort

i després ells, potser d’esbiaix en algun moment de lucidesa, et veuen, però no sé si et miren. És aquest esguard permeable, transparent, que no existeix.

No controlem el Post-Mortem

Potser el gran què de la mort és l’acceptació que tenim del nostre rastre incontrolable en aquesta vida. I sobretot la dictadura impossible sobre la nostre trascendencia.

Parole, Parole, Parole

La revolució dels somriures i de les iaies i iaios posant llaços i anant a manis amb samarretes de coloraines, al sector 3f, o ves a saber no té cap sentit. Entenc que sigui la més pacifica, però cada cop tinc més clar que hauríem d’haver tirat cap una acció més directa