Les tardes al Monestir

La casa on escriure el gran llibre que mai escriuré, un lloc que quan no fa vent, del silenci que hi ha, s’escolta el vent.

Bona Nit Dolores!

jo no deixo de pensar en aquella nit a Belfast en que dins un garito més que estrany vam estar bevent cervesa fins a reventar amb ella

Alella i els llacets grocs.

Originalmente publicado en Opinaräs!:
No puc més que sentir una vergonya immensa i un ridícul aliè envers el que passa a Alella aquests darrers dies. Tenim bàsicament tres personatges i mil extres donant vida a una polèmica que no porta enlloc. Tu poses els llacets i jo els trec, tu em parles de presos…

Som un mur!

Som un mur, Catalans, convertim-nos en un mur. Ja n’hi ha prou, no ens deixem sotmetre, i responem! Per Catalunya i Per nosaltres.

Costa?

Jo recordo el “camina més a poc a poc”, el “ulls de gat mig atropellat” (perdona: però com pots mig atropellar un gat?), el “potser és que m’he equivocat” o la mirada perduda seguint els mots que brollaven, provant de trobar l’error en ells, perquè verbalitzar és quasi tant important com mirar, perquè et fa veure.

Mi problema, o el teu.

MI PROBLEMA Me lo dicen amigos y enemigos: Que tú eres mi único problema Desde que ya no estás conmigo. Dedícale a Cupido esta esquela, Virgen del desconsuelo y del peligro. Las noches ya no son como eran antes, Ni son igual los bares y sus rostros. Quedó esta pena de sala de embarque Y…

Adiós 2017.

Mañana cumpliremos esos 365 días mágicos que nos llevan a otra vida, o a lo que muchos piensan que puede ser una nueva oportunidad para hacer mejor todo lo que no han sabido hacer bien. Personalmente no les albergo ninguna esperanza

Carta a tu, Oriol Junqueras.

L’enemic és España, aquesta españa fosca esporuguida i carrinclona que et té a tu Oriol, al Quim i als Jordi’s tancats com criminals per haver llençat al vent cants d’il·lusió i llibertat. 

Cosas del dia 23

En fin, me centraré en ser autónomamente feliz, en pensar que tengo que escribir este siempre complicado resumen del año, en comer bien, y en beber mejor,

Sentado sobre los Muertos…

Sentado sobre los muertos que se han callado en dos meses, beso zapatos vacíos y empuño rabiosamente la mano del corazón y el alma que lo sostiene. Que mi voz suba a los montes y baje a la tierra y truene, eso pide mi garganta desde ahora y desde siempre. Acércate a mi clamor, pueblo…

Estupidesa

M’agrada la gent capaç d’entendre que el gran error humà es probar de treure’s del cap allò que no els surt del cor

Merci!

Fes-ho, és ara o mai, i a temps de tornar sempre n’estaràs a temps.