Les tardes

En aquell lloc hi ha prou calma que el vent s’escolta encara que no en sigue,

T’estimo.

La casa ens perviurà i deixarem notes secretes a les parets, entre les pedres, com ho fèiem a la casa d’Artà, aquella casa de Mallorca que mai fou nostre però que fèiem que ho era. Potser aleshores, d’aquests murs tan freds, altres veus tornaran a parlar d’amor, de cuines i de llibres, com nosaltres vam fer la resta dels nostres dies.