Boira, 2019.

Em parla del misteri de la vida, i de la mort, i d’acceptar aquesta darrera com un altre misteri que ens farà viure… La Mort com a acte de fè que ens farà finalment sobirans perquè vivim en ella.

Coses d’abans

He aprofitat el matí per treure herbes, retallar plantes que semblen pensar que poden tenir el seu espai, fer-ho tot d’amagat ara que ell va a un enterro al que no vol anar, segurament amb qui no vol ser acompanyat. Provo de fer-me a la idea de la situació i no puc. Son maneres diferents…

Els homes més sols del món

Jo vaig quedar-me amb aquell dia de Nuria de la que tinc la foto a algun lloc en que vaig sentir de més aprop que l’home més fort del món era el meu pare.

T’estimo.

La casa ens perviurà i deixarem notes secretes a les parets, entre les pedres, com ho fèiem a la casa d’Artà, aquella casa de Mallorca que mai fou nostre però que fèiem que ho era. Potser aleshores, d’aquests murs tan freds, altres veus tornaran a parlar d’amor, de cuines i de llibres, com nosaltres vam fer la resta dels nostres dies.

L’oblit com a darrer regal.

Potser és per aquesta raó que morir deu ser espantós, per la consciencia de vida mateixa que cadascú de nosaltres tenim.