Xavier Prat, 1957-2007 (revisitant al Xavi)

En Serrat deia que les úniques coses que no tenien solució eren la mort i la mentida; altre gent deia que sobretot el que no tenia solució era la traïció i molts altres creuen que simplement és la mort. Jo cada dia estic més convençut que el que no te solució és una truita mal feta, l’arrogància i sobretot, arribar tard.

El Xavier Prat, avui, per mi, ha arribat tard. Potser no és ben bé que ell arribés tard, sinó que tots vam arribar tard al seu present, un present que es va apagar ja fa 10 anys per un gran cúmul de coses estúpides, que formen un conjunt que es diu “vida i les seves vicissituds”. Potser la seva mare també va fer tard, o nosaltres vam fer tard amb ella, encara que ella sempre en feia, de tard.

Quan em passejava per la Fundació Vila Casas, on li han fet la retrospectiva al Xavier, penso que tots vam fer tard per ell. Uns no van voler ser puntuals perquè en el fons, com deia en Vila SanJuan, era un tipus incòmode, els altres no el van entendre, a molts ens va agafar o massa joves, o potser massa vells, i a la majoria, segurament no els importava gaire.

Avui, la inauguració de la seva gran exposició, tardívola, ha estat una fractura immensa entre els que érem i el que ell fou: entre un disculpar-se per la incomprensió, un fer net amb el passat, i un reconeixement a la seva família més propera. Una Família que no va dubtar en molts moments a no entendre’l, i que avui a alguna li ha costat poc tornar-ho a fer. La gran pregunta que em faig és si vam abandonar-lo o es va abandonar ell mateix. La gran pregunta que em faig es si comunicàvem tots en freqüències diferents.

Resseguia els quadres un a un i per mi, perquè suposo que tots em sentit un salt al buit diferent, m’he transportat als cebitxes de la iaia, els seus caramels de eucaliptol i a la buidor extrema del pis de Viladomat després de la seva mort. Recordo haver-hi anat amb el meu pare quan la incomprensió entre els germans estava al seu punt més àlgid. Ara no sé si aquesta incomprensió va existir, però recordo la mateixa exposició al pis del Xavier o de la Iaia, que he vist avui. El fills de petits, el Ball de la Paloma o aquella gossa, morta molt abans, que es deia Lola, quan ningú posava Lola al seu gos.

La comunió avui era total per la majoria, tots volíem reviure una mica al Xavier, i els que no, ens ho han fet palès; però tot i així, dins l’intricat món dels sentiments, avui ha estat com si ell, a través del seu amic i sobretot de les seves pintures ens construís una mica més el camí per conviure amb una personalitat tant complicada, tant absenta de guia, d’una paternitat mancada, i fins i tot d’un reconeixement tant epidèrmic i sensual com els mini autoretrats amagats dins les efigies marcadament borroses de les seves obres. Avui, potser, sense saber-ho em començat tots a entendre’l una mica més, o a provar de fer-ho

Avui era com si algú digués “aquí ho tens” l’exposició que tant vas NO desitjar, l’hem feta per tu, però algú altre deia al mateix temps: la teva pintura, avui, en aquest món tant eclèctic i tant mancat d’arrels si que es vendria perquè a la gent li faria faria falta el teu hiperrealisme i la teva franquesa visual: avui la teva vida hauria estat molt diferent i nosaltres t’ho volíem dir.

Jo soc dels que pensa que el que no té solució és la falta de puntualitat, i, el que els va mancar als Prat d’aquella generació que començà a apagar-se amb la Iaia Joana, continuà amb el Xavi i ves a saber… es que no van ser puntuals amb el seu reconeixement, perquè el Xavi, ell també, feia tard, tal vegada tot fruit d’un guió sense assajar o una dansa natural e instintiva.

Cadascú guarda dins les seves cavernes més estretes les imatges que copsem de la gent, dels que ens envolten, i de tots aquells dels que ens volem separar, allunyar, desfer. Jo no vaig conèixer al Xavi, molts dels que es van creuar amb mi ahir, tampoc. Potser coneixíem sols una part d’un element humà i polièdric que es deixava entreveure, i que es foragitava al mateix temps; ens ha costat 20 anys entendre una realitat que no volíem, ni preteníem, ni sabíem entendre, o potser simplement ahir, a través d’un reconeixement sense dubte tant important, vam començar a oblidar el Xavier persona, per endinsar-nos en el Xavier Prat “artista pluri-dimensional”, tant poc dimensionat fins ahir i ves a saber si demà tampoc, però amb la certesa de comprendre finalment que en moltes de les seves dimensions aquest món es va perdre un gran artista.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s